dimecres, 9 d’agost de 2017

Com llegir noticies de salut a Internet


No us deixeu enganyar pels venedors de fum de Internet.

Aquest article està basat en els consells de Alice White, del England’s National Health Service, que es troben a https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmedhealth/behindtheheadlines/how-to-read/. També es troben, en espanyol, a http://www.bbc.com/mundo/noticias-40862309)

Si llegiu un titular relacionat amb la salut que us ha fet escupir el cafè del matí ("El cafè causa càncer"), en llegir més, probablement trobareu que el titular ha deixat de banda alguna cosa important, com ara: "La injecció de cinc rates amb una solució de cafè molt concentrada ha causat alguns canvis en les cèl·lules que podrien conduir a tumors amb el temps. ". La regla més important a recordar és: no creieu automàticament el titular. Està aquí per atraure-us a llegir la història. Voleu llegir un article anomenat "És molt poc probable que el cafè provoqui càncer, però mai se sap"? Probablement no.

Per a comprovar la fiabilitat d’un article relacionat amb la salut us proposo una estratègia que consisteix en plantejar-vos, pas a pas, les següents preguntes.

1.- En quin context es troba la noticia?. Si la noticia es troba en una pàgina-web d’una empresa interessada comercialment en el tema, o be especialitzada en noticies sensacionalistes, haureu de desconfiar del seu rigor. En general, les pàgines-web de medicines no convencionals o dietes miraculoses estan plenes de noticies tendencioses o directament falses.

2.- La noticia està basada en un article científic?. Es essencial conèixer les fonts de la informació. Si un article presenta un tractament o algun aspecte del vostre estil de vida que se suposa que preveu o causa una malaltia, però no dóna cap referència a la investigació científica que hi ha darrere, la noticia no pot ser contrastada i, en conseqüència, no és fiable. En cas de que en la noticia es mencioni un article científic, caldrà veure si aquest article s’ha publicat en un medi de reconegut prestigi. A més, cal tenir present que hi ha noticies en diferents pàgines-web que es fan referencies mútues.

3.- S’han fet estudis en humans?. Molt sovint, la "cura miraculosa" en el títol només s'ha provat en cultius cel·lulars o en animals. Aquestes històries acostumen a anar acompanyades d'imatges dels humans, la qual cosa crea la il·lusió que la cura s’ha provat en humans. Els estudis en cèl·lules i animals són primers passos crucials i no s'han de infravalorar. Tanmateix, moltes substàncies que mostren bon resultats en cèl·lules en laboratoris no funcionen en animals, i moltes substàncies que mostren bons resultats en animals no funcionen en humans. Si llegeixes un títol sobre un medicament o un aliment "curant" les rates, hi ha la possibilitat que pugui curar els éssers humans en el futur, però malauradament, és més probable que no ho faci.

4.- Son fiables els resultats dels estudis en humans? Un estudi en humans (també dit estudi clínic) mai pot ser una selecció de resultats anecdòtics favorables. La fiabilitat en els resultats dels estudis en humans depèn d’una sèrie factors derivats de l’aplicació del mètode científic. Els factors més importants son els següents:
-Tipus i quantitat dels participants. Els participants han de ser representatius de la població exposada i en quantitat suficient per poder extraure conclusions sòlides. Un  estudi fet en una dotzena de persones d’edats i constitucions diverses no permet fer cap extrapolació a la població general.
-Hi ha d’haver un grup de participants que no reben el tractament. Si ens preguntem si un tractament o exposició té efectes, l'estudi ha de tenir un grup de control. Un grup de control permet als investigadors comparar el que passa amb les persones que tenen el tractament o exposició amb el que passa amb les persones que no ho tenen. Si l'estudi no té un grup control, és difícil atribuir resultats al tractament o exposició amb qualsevol nivell de certesa.
-L’efecte del tractament o exposició ha de ser mesurat d’una manera el més objectiva possible. Els resultats no es poden basar en la opinió o impressió personal dels participants perquè hi pot haver factors subjectius que emmascarin els efectes del tractament. Els beneficis d’un fàrmac, una determinada dieta o un suplement alimentari no es poden mesurar simplement preguntant als participants si es troben més be, perquè només pel fet de saber que hi ha una intervenció que pot afavorir la seva salut ja pot fer que es trobin millor. És l'anomenat efecte placebo.

4.- Quí paga l’estudi?. La majoria dels assaigs d'avui són finançats pels fabricants del producte que s'està provant, ja sigui un medicament o un producte alimentari. Això significa que tenen un interès en els resultats de la prova, que pot afectar de manera conscient o inconscient el que els investigadors troben. Això no vol dir que tots els assaigs patrocinats pel fabricant no siguin fiables. Molts són molt bons. No obstant això, val la pena veure qui va finançar l'estudi per esbrinar un possible conflicte d'interès.

També cal dir que els estudis que es publiquen, siguin confiables o no, son normalment els que afavoreixen les tesis dels autors. Hi ha una quantitat desconeguda, però sense cap dubte enorme, de investigacions que mai veuran la llum perquè els resultats no han estat els esperats. Per aquest raó, i per evitar que unes conclusions favorables puguin ser fruit de la casualitat o la mala fe, els resultats realment importants han de ser confirmats per investigadors independents.


Internet és una font molt valuosa de informació útil, però també en hi ha moltes escombraries. Depèn de nosaltres, del nostre esperit crític, que la informació de qualitat sigui la que realment es propagui en benefici de tots.

divendres, 23 de juny de 2017

“Método Navarro para adelgazar”, o com fer-se autobombo al Amazon

Vagi per davant que soc una mica “masoca”.

Vaig veure una entrevista al Divendres de TV3, el dimecres 21 de juny, a Luis Navarro, autoanomenat psicòleg, on parlava del seu mètode revolucionari per aprimar sense dietes.

No entraré en els principis del seu mètode. Es mereix un article per sí mateix. Només avanço que em semblen bastant racionals. No obstant, el senyor Navarro te una forma com a mínim curiosa de publicitar seu mètode i, de passada, de la seva clínica exclusiva. I és d’això del que va aquest article, com un exemple més d’ús poc ètic de les possibilitats de difusió de Internet.

Una vegada escoltats els arguments del Sr. Navarro, em van entrar ganes de comprar el seu llibre El método Navarro para adelgazar.  Amb aquesta intenció vaig entrar a Amazon, i em vaig trobar amb això (21 de juny de 2017):



No vaig trobar disponibilitat d’aquest llibre a cap altre llibreria on-line perquè és un llibre auto-editat, que s’ha de demanar a la pròpia clínica Navarro (ho vaig saber desprès de fer la cerca...)

Malgrat no estar disponible a Amazon hi havia un comentari (només un) molt positiu:



Vaig trobar a Amazon el nom complet de la persona que comenta el llibre. També vaig trobar el perfil d’aquesta persona a Facebook. I ara ve la part més interessant. El perfil de Facebook que correspon a la persona que comenta de forma tant favorable el mètode per aprimar del Sr. Navarro indica que es tracta d'una dona jove, esportista i amb una forma física envejable, que no sembla necessitar de cap teràpia d’aprimament. A més, en el mateix perfil de Facebook s’indica que és “Publicista & Business Manager”.

És compatible aquest perfil amb el comentari que aquesta dona a fet sobre el llibre de L. Navarro? O be és més compatible amb una campanya de publicitat enganyosa encarregada a la mateixa persona que comenta? .

Ara ve la segona (i de moment última) part de la historia. En la web de la clínica Navarro hi ha una pàgina on teòricament es pot demanar un e-book amb la descripció del mètode. Omplint els camps de nom, adreça de e-mail i telèfon, la resposta automàtica es que no ha estat possible tramitar la petició i que em posi en contacte amb la Clínica. Em pregunto si l’esmentat e-book realment existeix.

Per a mi el més trist de tot això és que moltes de les afirmacions fetes per L. Navarro a la entrevista esmentada o son de sentit comú o be tenen sòlides bases tant fisiològiques com psicològiques. I es trist perquè fent servir mètodes de publicitat poc ètics el que aconsegueix és desacreditar-se a ell mateix.


En resum: tot i no discrepar essencialment amb els plantejaments del Sr. Navarro, no penso comprar el seu llibre i no recomano a ningú que ho faci.

PD: Mai ho repetiré prou vegades: No creguis tot el que veus a Internet.
El molest hàbit de compartit per Whatsapp alarmes falses


Ho diré en primer lloc, amb majúscules i negreta perquè quedi ben clar: NO S'HA DE COMPARTIR UNA ALARMA FALSA. Sigui en el medi que sigui. 

Amb motiu del ciber-atac que el divendres dia 12 de maig de 2017 QUE va afectar a nombroses empreses arreu del mon, s’ha tornat a posar en circulació la alarma falsa sobre un virus que suposadament “crema” el disc dur. Versions espanyoles d’aquesta alarma falsa circulen per e-mail com a mínim des de 2011. Amb el temps s’han anat afegint parts per augmentar la seva credibilitat, com per exemple els telèfons d’un suposat capità de la Guardia Civil. Més info sobre aquesta noticia falsa en particular es pot trobar en aquest enllaç.


Aquest és només un exemple d’alarma falsa que he rebut per Whatsapp de tres fonts diferents.

És realment molest haver de verificar les noticies alarmistes que m’arriben cada dos per tres. Màxim tenint present que qualsevol pot comprovar la seva falsedat només fent una cerca amb el Google, que normalment no porta més de 60 segons. Molt sovint només caldrà posar en el cercador de Google les quatre o cinc primeres paraules del missatge. Per exemple, en el cas del “virus de Windows live” només cal posar a Google les paraules “virus windows live” perquè en el primer lloc dels resultats de cerca surti informació sobre la falsedat de la alarma.

La majoria de les vegades la mateixa noticia alarmista presenta un trets que ja ens fan sospitar de la seva veracitat. Tot seguit dono algunes pistes:

-Invariablement ens invita a una màxima difusió, cosa que ja d’entrada ens ha de fer malfiar.

-Qualsevol noticia que contingui expressions com “El próximo lunes...” o “ayer...” sense més referencies a dates concretes, és de ben segur una noticia falsa.

-La noticia en sí mateixa acostuma a tenir incoherències (en la del “virus de Windows live” es diu que “quema el disco duro”, la qual cosa és impossible).

-Redacció amb molts errors. Les noticies falses acostumen a ser escrites per gent amb poca formació.

-Inclusió de missatges que suggereixen conspiracions i secretisme, del tipus de “las autoridades no quieren que sepas...”.

Mai, repeteixo MAI, compartiu una noticia (sigui la que sigui) només perque en la mateixa noticia us ho demanin. Propagar alarmes falses significa posar en estat d’alerta a un munt de gent de forma innecessària. Ja tenim tots plegats prou problemes reals com per haver-nos de preocupar per problemes inventats. Si comprovem qualsevol noticia alarmista que ens arribi, abans de fer-ne difusió, ajudarem a que la informació disponible en la xarxa sigui més fiable. Tots hi sortirem guanyant !.


Més info sobre noticies falses la podeu trobar en aquest enllaç http://elquesedeciencia.blogspot.com.es/2016/08/el-molest-habit-de-compartir-la-xarxa.html

dijous, 18 d’agost de 2016

El molest hàbit de compartir a la xarxa noticies espúries


La imatge es una copia de pantalla d'una pàgina web. Immediatament desprès d’un titular impactant el primer que trobem son tres senyores estupendes fent publicitat de bikinis. En aquest cas concret la noticia es correspon a un fet que presumptament es va donar ja fa un parell d’anys al USA.
Es pot comprovar com aquesta i altres noticies sensacionalistes reben centenars de milers de visualitzacions. És precisament això el que pretenen. No volen informar, volen que entrem a les seves pàgines perquè, per cada anunci visualitzat, el propietari de la pàgina rep una fracció de euro (o de dolar, o del que sigui....). Encara que aquesta quantitat sigui insignificant, si la multipliquem per centenars de milers es pot arribar a una xifra més que respectable.
Si teniu alguna cosa millor a fer que llegir una noticia falsa i veure anuncis i més anuncis, us puc donar pistes per identificar amb facilitat i ràpidament aquest tipus de pàgines.
En primer lloc cal sospitar d’un titulat sensacionalista que ens porta a una pàgina que no es correspon a cap medi informatiu reputat com a mínimament seriós.
També caldrà malfiar-se de qualsevol titular que comenci amb frases com les següents:
-Medicos espantados por ... (segueix “cura de adelgazamiento”, “remedio contra la calvície”, “rejuvenecedor de la piel” o similar). Cap metge s’espantarà perquè es descobreixi un nou remei. Aquest titular insinua que els metges no volen cures miraculoses per no quedar-se sense feina. Només un cretí es pot creure això, però de cretins la xarxa n’està plena.
-Lo que las autoridades de Estados Unidos no quieren que sepas.... Inici típic d’una teoria de la conspiració. Les autoritats dels USA no volen que ho sàpigues, però ho pots trobar a la xarxa sense problemes. No calen més comentaris.
-Este vídeo (o foto, o article) està siendo retirado de Internet... Si ho estan retirant, com és que el podem veure?
-Científicos descubren sensacional cura de... (qualsevol malaltia, generalment crònica, com el cáncer). Dissortadament hi molt poques probabilitats de trobar cures miraculoses per a cap malaltia crònica. I si hi ha realment una noticia en aquest sentit, ens en assabentarem millor pels noticiaris televisius o diaris seriosos. Aquests tipus de noticies falses em semblen particularment perverses i crec que haurien d’estar perseguides penalment, perquè donen falses esperances a persones amb greus problemes de salut. S’aprofiten de l’angoixa dels malalts que, lògicament, visitaran la pàgina web. Això es del tot intolerable.
-Mira la cosa increïble que le paso a... (o frase similar). Acompanya una foto impactant amb una fletxeta o cercle vermells. La cosa “increïble” acostuma a ser una bajanada o directament una foto o un vídeo trucat. Això si: anuncis no en mancaran.
Aquestes noticies tramposes (que alguns anomenen fakes, falses) acostumen a tenir alguns trets també molt característics:
-Tenen molts anuncis i enllaços a altres pàgines similars. D’això es tracta...
-Estan escrites en espanyol. No n’he trobat cap en català, fins ara. Que no n’hagi trobat no vol dir que no en hi hagi.
-La redacció és nefasta  i el llenguatge es d’espanyol llatí. La majoria d’aquestes pàgines son de països llatinoamericans. La narració molt sovint es nota que és fruit d’una traducció automàtica amb eines del tipus Google Translator.
-Els articles no tenen data de redacció i les noticies tampoc tenen la data del succés.
-Qualsevol noticia que contingui expressions com “El próximo lunes...” o “La semana passada...” sense més referencies de dates concretes, és de ben segur una noticia falsa.
-Els articles mai estan signats per una persona localitzable.
-Les noticies mai tenen enllaços a les fonts, o les fonts son també pàgines de noticies falses. En particular, les falses noticies científiques mai contenen enllaços a publicacions científiques de credibilitat reconeguda (amb revisors independents).

Fixeu-vos que fins ara no he fet cap comentari sobre el possible contingut de la noticia. Només m’he referit a la forma. Si, malgrat tot, decidiu examinar la l’article, contrasteu el seu contingut amb altres medis. Finalment, utilitzeu el sentit comú.
En qualsevol cas, mai compartiu un article sense estar mínimament convençuts de que és fiable. I si el compartiu sense estar segurs de que és fiable, doncs digueu-ho. De vegades es interessant compartir una noticia falsa precisament per denunciar la seva falsedat.

Per acabar, ho he dit abans però insisteixo perquè em sembla molt important: Les noticies falses sobre cures miraculoses em semblen particularment abominables. MAI en compartiu si no n’esteu del tot segurs de la seva fiabilitat.

divendres, 5 de juny de 2015

Pols d’estrelles (IV). Retorn a les estrelles.

El senyor Eric Von Danikken és un alemany que va guanyar una immensa fortuna explotant la seva teoria de que els extraterrestres han vingut a la Terra en temps històrics. Fonamenta la hipòtesi en una sèrie de troballes arqueològiques que només, segons ell, es poden explicar assumint que éssers d’altres mons ens han visitat. En totes les “evidencies” que presenta, Von Danikken ens mostra uns éssers extraterrestres antropomòrfics (dos cames, dos braços, dos ulls frontals, una boca, etc.). No entrarem en altres detalls, que no son objecte d’aquest article, però si que m’agradaria comentar que es necessita ser molt arrogant per pensar que per ser intel·ligent s’ha de ser semblant a un ésser humà. Jo més aviat diria que, com espècie, precisament guanyem el record de l’estupidesa perquè som la única espècie sobre la Terra que va camí de la seva auto-extinció. 

Però el senyor Von Danikken sí que la va encertat en una cosa, en el títol d’un dels seus llibres: “Retorn a les estrelles”. Si be ell espera que l’esser humà “torni” a les estrelles en persona perquè suposa que la civilització te un origen extraterrestre, jo crec que el veritable retorn esdevindrà quan Gaia (veure entrada III: Gaia, la nostra llar) retorni a l’espai interestel·lar el material de que està formada.

El temps de vida d’una persona és irrellevant en comparació amb la durada de la majoria d’esdeveniments còsmics. Per tant no ens hauria de preocupar massa que dins de 7,500 milions d’anys el Sol es transformi en una estrella gegant vermella i engoleixi la Terra deixant-la completament socarrimada. I tampoc serà massa problema per a nosaltres que uns milers de milions d’anys desprès la Via Làctia es fusioni amb Andròmeda (quin espectacle, per al qui ho pugui veure!).

Mentrestant ens podem preguntar, com és que el Sol, que ens ha donat la vida, també acabarà amb la Terra?. Això es el destí inevitable de la vida de la nostra pròpia estrella. La formació i la evolució de les estrelles es molt complicada i no entrarem en massa detalls (si en voleu de detalls mireu http://ca.wikipedia.org/wiki/Evoluci%C3%B3_estel%C2%B7lar). Però parlarem una mica de la formació del Sistema Solar i de la previsible evolució del Sol.

Es creu que el Sistema Solar es va crear fa 4,600 milions d’anys per el col·lapse d’una nebulosa formada per restes d’estrelles precedents. Una part immensa d’aquest matèria, principalment hidrogen i heli es va agrupar per a formar el Sol, mentre una part molt més petita de la pols de la nebulosa, que contenia molts àtoms pesants com ara carboni, ferro, sodi, etc., es va quedar orbitant el Sol formant discs planetaris. Recentment, per medi del radiotelescopi ALMA s’ha aconseguit la imatge espectacular d’un sistema planetari en formació (veure a l’esquerra) que dona una idea molt aproximada d’aquella etapa primigènia. En una següent etapa, els discs planetaris van anar compactant-se en roques dites planetoides. Els planetoides es van anar també agregant, formant esferes cada cop més denses, fins a formar els planetes. El cinturó d’asteroides entre la Mart i Júpiter vindria a ser un planeta que no es va arribar a formar.

El Sol és una estrella relativament jove que anirà incrementant la seva brillantor per uns quants milers de milions d’anys. Com dèiem abans, d’aquí a 5,700 milions d’anys, el Sol expandirà la seva corona per convertir-se en una gegant roja. En aquesta època la Terra serà una bola incandescent o s'haurà evaporat, però potser a Plutó es donin les condicions per formar vida. També seria irònic que desprès de rebaixar Plutò a la categoria de “planetoide” resultés ser el darrer reducte de vida intel·ligent en el Sistema Solar. Després d’uns centenars de milions d’anys el Sol anirà expulsant les seves capes exteriors i iniciarà una etapa de implosió, de contracció. El Sol anirà fent-se cada cop més petit i més dens fins convertir-se en una nana blanca, i quan esgoti completament la seva energia, el carboni del seu nucli potser el convertirà en una mena de diamant gegant. Esgarrifa pensar en aquest Sol en termes de quilats!. La Terra, probablement vaporitzada, anirà a formar part d’una nova nebulosa per a crear un nou sistema planetari.

Ja fa bastants anys que se sap que hi ha altres sistemes planetaris. Els sistemes planetaris extrasolars detectats ja s’apropen al miler. Fins i tot, la comprovació indirecte de planetes extrasolars està a l’abast d’astrònoms afeccionats. La existència de sistemes planetaris més enllà del Sistema Solar obre la porta al descobriment de planetes similars a la Terra on s’hi hagi desenvolupat vida. Busquem vida més enllà i, a ser possible, vida intel·ligent, possiblement com a desfogament inconscient de la frustració que ens causa constatar la manca de vida intel·ligent en el nostre propi planeta. S’ha dit que no hi senyals de intel·ligència extraterrestre perquè qualsevol civilització prou avançada tecnològicament s’autodestrueix abans d’assolir el viatge interestel·lar. Vull creure que això no és així, i que algun dia algú ens visiti, ni que sigui per demostrar la falsedat d’aquest visió perversa (també hi ha qui diu que la demostració de que hi ha intel·ligència extraterrestre és precisament el fet de que no ens han visitat...).

I aquí tanquem aquest cicle còsmic. Som pols d’estrelles, i el nostre destí és a les estrelles. M’agradaria pensar que també la nostra consciència anirà a les estrelles, como insinuava Arthur C. Clarke en “2001, una odissea en l’espai”. Però, al cap i a la fi, si no ens preocupa el més mínim on coi estava la nostra consciència abans de néixer, perquè ens ha d’amoïnar on anirà a parar quan finalitzi el nostre temps?. Altres coses ens haurien d’amoïnar més...


Tenim molta feina. Vivim en préstec. La pols de que estem fets és un préstec que hem de tornar a les estrelles. El medi ambient i la cultura son préstecs que hem de tornar als nostres fills. La nostra consciència és un préstec que hem tornar al cosmos (suposo...). Com diria Gandalf: “Aprofita el temps que t’ha estat concedit” i torna tots els préstecs de la millor manera possible.

dimecres, 13 de maig de 2015

Pols d’estrelles (III). Gaia, el nostre vehicle i la nostra llar.

Realment, els països auto-denominats desenvolupats (entenent per “desenvolupat” al que te el producte interior brut -PIB- més elevat....) estan obsessionats en gastar el que no tenen per enviar artefactes que millorin la nostre comprensió dels astres que hi ha en el Sistema Solar. Això estaria molt be si, en paral·lel, tinguéssim un bon coneixement del planeta Terra i tinguéssim clar què hem de fer per conservar-lo. Per posar un exemple, és com si jo tingués un gran interès per conèixer com és i com funciona l’Audi 6 del veí, que no m’ha de portar enlloc, i en canvi tingués fet un desastre el meu Fiat Punto, que m’ha de portar cada dia al treball. No és que estigui en contra de l’avenç de la ciència (només faltaria), és que de vegades tinc dubtes de que la ciència avanci en la direcció del tot adequada.

Imaginem que, per teletransportació, anem a Lluna ara mateix i mirem en direcció a la Terra. Veurem més o menys això (cortesia de http://www.scientificamerican.com/slideshow/earth-from-space/):


És un planeta on predomina el color blau, reflectit pels oceans, i el blanc dels núvols. No és tan maco com Saturn ni tant esplèndid com Júpiter, però és el nostre planeta. Jo, que he vist amb el telescopi tant Saturn com Júpiter (veure imatge de Júpiter feta amb el meu modest telescopi), que no donaria per veure personalment la Terra con mostra la imatge. És la nostra llar i, alhora, el nostre vehicle.

La Terra es va formar com a un cos esfèric més o menys sòlid fa uns 4,700,000,000 d’anys (només). Però, fa 4,500 milions d’anys, una roca enorme va col·lisionar catastròficament i d’aquest impacte gegantí va sorgir la Lluna. Els dos cossos van restar lligats gravitatòriament per sempre i, molt poc a poc, van anar adquirint la forma que ara tenen. La presencia d’aigua en estat líquid van constituir el medi on es van formar molècules amb àtoms de carboni, cada cop més complexes (molècules orgàniques). Es possible que aquest procés s’estigui donant ara mateix en les profunditats d’Encelado, un dels satèl·lits de Saturn. Les molècules orgàniques es van fer més i més complexes fins que van aconseguir una fita increïble: reproduir-se. La reproducció d’estructures complexes formades per molècules orgàniques es tan extremadament complicada que, fins ara, no ha estat possible fer-ho en un laboratori (la reproducció entre els éssers humans és més fàcil i mes agradable, però no te tant d’interès científic). L’home ha inventat les maneres més variades d’acabar amb un altre ésser viu, però no ha estat capaç de formar-ne cap de nou en base molècules orgàniques. Ni un trist virus, que es tan senzill que encara es dubte de que sigui un organisme viu.

La propera fita essencial en la vida va ser quan uns microorganismes van aprofitar la energia de la llum per obtenir el carboni com a material de construcció: la fotosíntesi. La (aleshores) mala noticia és que es desprenia oxigen com a residu. I va ser un problema per a molts organismes per als qui l’oxigen, un oxidant potentíssim, era pur verí. Però gràcies a la fotosíntesi la vida vegetal va poblar la terra seca i va permetre la aparició d’éssers que van ser capaços d’aprofitar l’oxigen com a medi per “cremar” carboni, i així obtenir energia en el procés que anomenem respiració. Els cucs aquàtics van donar lloc als peixos, els peixos als rèptils, els rèptils terrestres als mamífers. Dins els mamífers va aparèixer l’espècie humana, i entre l’espècie humana et trobes tu, apreciat lector/lectora. La seqüencia de successos que permeten que llegeixis aquestes lletres es tan summament complicada que en hi ha que encara no s’ho creuen, i pensen que és molt més senzill suposar que tot va ser creat d’una tacada i d’acord amb un disseny pre-definit.

I ja hem arribat al moment present.

El químic James Lovelock va plantejar la Hipòtesi de Gaia, que postula que el clima, la vida i la geologia actuen de forma conjunta i s’autoregulen tendint a l’equilibri. Gaia és, per tant, un superorganisme format per el planeta en sí i per la fina pell de vida que el recobreix, i que anomenem biosfera. No oblidem que tots formem part de Gaia, perquè ningú vindrà de fora a recordar-nos-ho.

Tenim la tendència a dir que l’ésser humà acabarà amb el planeta. Res més lluny de la realitat. L’ésser humà acabarà amb ell mateix en una mena de suïcidi col·lectiu global, arrossegant, sense cap mirament, a moltes altres especies. Però Gaia s’autoregula. Fa 480 milions d’anys, es va donar la gran extinció del  Cambriá. En aquesta extinció es calcula que van desaparèixer un 95% d’espècies. Els científics ho atribueixen a que va haver un període de gran activitat volcànica que incrementà moltíssim el diòxid de carboni atmosfèric. Aquest diòxid de carboni, al diluir-se en l’aigua dels oceans per formar àcid carbònic, va incrementar l’acidesa de les aigües. I com que els oceans, en aquella època, eren el medi de cultiu de quasi totes les formes de vida, la majoria d’espècies es varen extingir. La majoria, no totes. Perquè, com va dir Ian Malcom a Jurassic Park, “la vida s’obre camí”. A partir dels pocs organismes que restaren,  Gaia es va repoblar de nou. La activitat humana, entre d’altres coses, està reproduint les condicions de la gran extinció del Càmbric. Quan els oceans siguin incompatibles amb la vida que coneixem degut a l’increment de diòxid de carboni (per la combustió de combustibles fòssils, no per l’erupció de volcans!) i la superpoblació humana hagi acabat amb tots els recursos naturals, ens anirem, com espècie, a fer punyetes. Però Gaia perdurarà perquè “la vida s’obre camí”. I ja no hi serem per a veure-ho...

Imatges impactants de l’acció de l’esser humà en el planeta es poden veure a http://climate.nasa.gov/state_of_flux#Qori-Kalis-930px-80-v2.jpg.


En la propera (i última) entrega us oferiré una filosofada sobre el que ens espera.

diumenge, 26 d’abril de 2015

Pols d’estrelles (II). En una galàxia molt, molt, llunyana...

L’objecte que mostra la figura superior, en tota la seva grandiositat, és M51 (Whirpool, el remolí en anglès) en una imatge obtinguda pel telescopi Hubble.

Whirpool és en realitat la galàxia gran M51A (NGC 5194), que es troba en col·lisió amb la galàxia més petita M51B (NGC 5195). M51 es troba a la petita constel·lació dels llebres (Canis venatici) aparentment a prop de l’estrella Alkaid de la constel·lació de l’ossa major. La bellesa i l’interès de l’objecte és justament que son dues galàxies en col·lisió, essent l’únic objecte d’aquest tipus que pot ser observat amb un telescopi petit d’afeccionat. Això no vol dir en realitat que les estrelles que formen les dues galàxies xoquin realment, perquè les distancies entre estrelles son immenses. La col·lisió implica la interacció gravitatòria entre els astres que conformen els dos objectes, al llarg de milions anys. El final d’aquesta fusió (més que col·lisió) pot ser la distorsió dels dos objectes vers la formació d’un objecte molt més massiu, de forma irregular. En el cas de M51, la forma de les dues galàxies encara es pot diferenciar (una espiral i l’altre ovalada), però en moltes altres galàxies només la modelització amb potents superordinadors (com ara el MareNostrum de Sant Cugat del Vallès)        s’ha pogut esbrinar la natura de les dues galàxies inicials. La imatge de la col·lisió que veiem en M51 es va produir fa 23 milions d’anys, que és el que tarda la llum de M51 en arribar a la Terra (veure simulació per ordinador a https://www.youtube.com/watch?v=H5KXl4YORYo).

El Sistema Solar es troba en el braç d’una galàxia espiral anomenada Via Làctia (com suposo que ja sabreu). Una part de la Via Làctia es pot veure fàcilment en una nit clara i sense lluna. Com és natural, no hi imatges de la Via Làctia completa i encara avui hi ha debat sobre si la nostra galàxia té dos o quatre braços. El que sí està clar és que al mig hi ha un forat negre, un objecte extraordinari que comentaré en una altra entrada.

Els braços de la Via Làctia estan formats per cúmuls d’estrelles i per pols interestel·lar que pot formar nebuloses. Si en una nit clara mireu la constel·lació d’Orio, fixeu-vos en tres estrelles petites que hi ha a sota del cinturó. La del mig la veureu una mica ennuvolada: és la nebulosa d’Orió, o M42. La única nebulosa que es pot veure a ull nu en el nostre hemisferi. Compartint el mateix braç de la Via Làctia es troba el Sistema Solar.

D’on surten doncs els elements que formen el sistema planetari del Sol?. Doncs del pols interestel·lar de les nebuloses, format en l’explosió d’altres estrelles precedents. La nebulosa M42 abans esmentada conté nius d’estrelles. Així, els àtoms que ens formen son els restes d’estrelles que han mort. Som una espècie de deixalles estel·lars, vaja. Una visió més optimista potser seria que els nostres àtoms i molècules son d’un nivell de complexitat molt superior al de la nostra estrella principal, el Sol, que és molt i molt gran però bastant simple i avorrit.


En la propera entrega d’aquesta apassionat sèrie parlaré de la llar que compartim tots nosaltres: la Terra.