divendres, 23 de juny de 2017

“Método Navarro para adelgazar”, o com fer-se autobombo al Amazon

Vagi per davant que soc una mica “masoca”.

Vaig veure una entrevista al Divendres de TV3, el dimecres 21 de juny, a Luis Navarro, autoanomenat psicòleg, on parlava del seu mètode revolucionari per aprimar sense dietes.

No entraré en els principis del seu mètode. Es mereix un article per sí mateix. Només avanço que em semblen bastant racionals. No obstant, el senyor Navarro te una forma com a mínim curiosa de publicitar seu mètode i, de passada, de la seva clínica exclusiva. I és d’això del que va aquest article, com un exemple més d’ús poc ètic de les possibilitats de difusió de Internet.

Una vegada escoltats els arguments del Sr. Navarro, em van entrar ganes de comprar el seu llibre El método Navarro para adelgazar.  Amb aquesta intenció vaig entrar a Amazon, i em vaig trobar amb això (21 de juny de 2017):



No vaig trobar disponibilitat d’aquest llibre a cap altre llibreria on-line perquè és un llibre auto-editat, que s’ha de demanar a la pròpia clínica Navarro (ho vaig saber desprès de fer la cerca...)

Malgrat no estar disponible a Amazon hi havia un comentari (només un) molt positiu:



Vaig trobar a Amazon el nom complet de la persona que comenta el llibre. També vaig trobar el perfil d’aquesta persona a Facebook. I ara ve la part més interessant. El perfil de Facebook que correspon a la persona que comenta de forma tant favorable el mètode per aprimar del Sr. Navarro indica que es tracta d'una dona jove, esportista i amb una forma física envejable, que no sembla necessitar de cap teràpia d’aprimament. A més, en el mateix perfil de Facebook s’indica que és “Publicista & Business Manager”.

És compatible aquest perfil amb el comentari que aquesta dona a fet sobre el llibre de L. Navarro? O be és més compatible amb una campanya de publicitat enganyosa encarregada a la mateixa persona que comenta? .

Ara ve la segona (i de moment última) part de la historia. En la web de la clínica Navarro hi ha una pàgina on teòricament es pot demanar un e-book amb la descripció del mètode. Omplint els camps de nom, adreça de e-mail i telèfon, la resposta automàtica es que no ha estat possible tramitar la petició i que em posi en contacte amb la Clínica. Em pregunto si l’esmentat e-book realment existeix.

Per a mi el més trist de tot això és que moltes de les afirmacions fetes per L. Navarro a la entrevista esmentada o son de sentit comú o be tenen sòlides bases tant fisiològiques com psicològiques. I es trist perquè fent servir mètodes de publicitat poc ètics el que aconsegueix és desacreditar-se a ell mateix.


En resum: tot i no discrepar essencialment amb els plantejaments del Sr. Navarro, no penso comprar el seu llibre i no recomano a ningú que ho faci.

PD: Mai ho repetiré prou vegades: No creguis tot el que veus a Internet.
El molest hàbit de compartit per Whatsapp alarmes falses


Ho diré en primer lloc, amb majúscules i negreta perquè quedi ben clar: NO S'HA DE COMPARTIR UNA ALARMA FALSA. Sigui en el medi que sigui. 

Amb motiu del ciber-atac que el divendres dia 12 de maig de 2017 QUE va afectar a nombroses empreses arreu del mon, s’ha tornat a posar en circulació la alarma falsa sobre un virus que suposadament “crema” el disc dur. Versions espanyoles d’aquesta alarma falsa circulen per e-mail com a mínim des de 2011. Amb el temps s’han anat afegint parts per augmentar la seva credibilitat, com per exemple els telèfons d’un suposat capità de la Guardia Civil. Més info sobre aquesta noticia falsa en particular es pot trobar en aquest enllaç.


Aquest és només un exemple d’alarma falsa que he rebut per Whatsapp de tres fonts diferents.

És realment molest haver de verificar les noticies alarmistes que m’arriben cada dos per tres. Màxim tenint present que qualsevol pot comprovar la seva falsedat només fent una cerca amb el Google, que normalment no porta més de 60 segons. Molt sovint només caldrà posar en el cercador de Google les quatre o cinc primeres paraules del missatge. Per exemple, en el cas del “virus de Windows live” només cal posar a Google les paraules “virus windows live” perquè en el primer lloc dels resultats de cerca surti informació sobre la falsedat de la alarma.

La majoria de les vegades la mateixa noticia alarmista presenta un trets que ja ens fan sospitar de la seva veracitat. Tot seguit dono algunes pistes:

-Invariablement ens invita a una màxima difusió, cosa que ja d’entrada ens ha de fer malfiar.

-Qualsevol noticia que contingui expressions com “El próximo lunes...” o “ayer...” sense més referencies a dates concretes, és de ben segur una noticia falsa.

-La noticia en sí mateixa acostuma a tenir incoherències (en la del “virus de Windows live” es diu que “quema el disco duro”, la qual cosa és impossible).

-Redacció amb molts errors. Les noticies falses acostumen a ser escrites per gent amb poca formació.

-Inclusió de missatges que suggereixen conspiracions i secretisme, del tipus de “las autoridades no quieren que sepas...”.

Mai, repeteixo MAI, compartiu una noticia (sigui la que sigui) només perque en la mateixa noticia us ho demanin. Propagar alarmes falses significa posar en estat d’alerta a un munt de gent de forma innecessària. Ja tenim tots plegats prou problemes reals com per haver-nos de preocupar per problemes inventats. Si comprovem qualsevol noticia alarmista que ens arribi, abans de fer-ne difusió, ajudarem a que la informació disponible en la xarxa sigui més fiable. Tots hi sortirem guanyant !.


Més info sobre noticies falses la podeu trobar en aquest enllaç http://elquesedeciencia.blogspot.com.es/2016/08/el-molest-habit-de-compartir-la-xarxa.html

dijous, 18 d’agost de 2016

El molest hàbit de compartir a la xarxa noticies espúries


La imatge es una copia de pantalla d'una pàgina web. Immediatament desprès d’un titular impactant el primer que trobem son tres senyores estupendes fent publicitat de bikinis. En aquest cas concret la noticia es correspon a un fet que presumptament es va donar ja fa un parell d’anys al USA.
Es pot comprovar com aquesta i altres noticies sensacionalistes reben centenars de milers de visualitzacions. És precisament això el que pretenen. No volen informar, volen que entrem a les seves pàgines perquè, per cada anunci visualitzat, el propietari de la pàgina rep una fracció de euro (o de dolar, o del que sigui....). Encara que aquesta quantitat sigui insignificant, si la multipliquem per centenars de milers es pot arribar a una xifra més que respectable.
Si teniu alguna cosa millor a fer que llegir una noticia falsa i veure anuncis i més anuncis, us puc donar pistes per identificar amb facilitat i ràpidament aquest tipus de pàgines.
En primer lloc cal sospitar d’un titulat sensacionalista que ens porta a una pàgina que no es correspon a cap medi informatiu reputat com a mínimament seriós.
També caldrà malfiar-se de qualsevol titular que comenci amb frases com les següents:
-Medicos espantados por ... (segueix “cura de adelgazamiento”, “remedio contra la calvície”, “rejuvenecedor de la piel” o similar). Cap metge s’espantarà perquè es descobreixi un nou remei. Aquest titular insinua que els metges no volen cures miraculoses per no quedar-se sense feina. Només un cretí es pot creure això, però de cretins la xarxa n’està plena.
-Lo que las autoridades de Estados Unidos no quieren que sepas.... Inici típic d’una teoria de la conspiració. Les autoritats dels USA no volen que ho sàpigues, però ho pots trobar a la xarxa sense problemes. No calen més comentaris.
-Este vídeo (o foto, o article) està siendo retirado de Internet... Si ho estan retirant, com és que el podem veure?
-Científicos descubren sensacional cura de... (qualsevol malaltia, generalment crònica, com el cáncer). Dissortadament hi molt poques probabilitats de trobar cures miraculoses per a cap malaltia crònica. I si hi ha realment una noticia en aquest sentit, ens en assabentarem millor pels noticiaris televisius o diaris seriosos. Aquests tipus de noticies falses em semblen particularment perverses i crec que haurien d’estar perseguides penalment, perquè donen falses esperances a persones amb greus problemes de salut. S’aprofiten de l’angoixa dels malalts que, lògicament, visitaran la pàgina web. Això es del tot intolerable.
-Mira la cosa increïble que le paso a... (o frase similar). Acompanya una foto impactant amb una fletxeta o cercle vermells. La cosa “increïble” acostuma a ser una bajanada o directament una foto o un vídeo trucat. Això si: anuncis no en mancaran.
Aquestes noticies tramposes (que alguns anomenen fakes, falses) acostumen a tenir alguns trets també molt característics:
-Tenen molts anuncis i enllaços a altres pàgines similars. D’això es tracta...
-Estan escrites en espanyol. No n’he trobat cap en català, fins ara. Que no n’hagi trobat no vol dir que no en hi hagi.
-La redacció és nefasta  i el llenguatge es d’espanyol llatí. La majoria d’aquestes pàgines son de països llatinoamericans. La narració molt sovint es nota que és fruit d’una traducció automàtica amb eines del tipus Google Translator.
-Els articles no tenen data de redacció i les noticies tampoc tenen la data del succés.
-Qualsevol noticia que contingui expressions com “El próximo lunes...” o “La semana passada...” sense més referencies de dates concretes, és de ben segur una noticia falsa.
-Els articles mai estan signats per una persona localitzable.
-Les noticies mai tenen enllaços a les fonts, o les fonts son també pàgines de noticies falses. En particular, les falses noticies científiques mai contenen enllaços a publicacions científiques de credibilitat reconeguda (amb revisors independents).

Fixeu-vos que fins ara no he fet cap comentari sobre el possible contingut de la noticia. Només m’he referit a la forma. Si, malgrat tot, decidiu examinar la l’article, contrasteu el seu contingut amb altres medis. Finalment, utilitzeu el sentit comú.
En qualsevol cas, mai compartiu un article sense estar mínimament convençuts de que és fiable. I si el compartiu sense estar segurs de que és fiable, doncs digueu-ho. De vegades es interessant compartir una noticia falsa precisament per denunciar la seva falsedat.

Per acabar, ho he dit abans però insisteixo perquè em sembla molt important: Les noticies falses sobre cures miraculoses em semblen particularment abominables. MAI en compartiu si no n’esteu del tot segurs de la seva fiabilitat.

divendres, 5 de juny de 2015

Pols d’estrelles (IV). Retorn a les estrelles.

El senyor Eric Von Danikken és un alemany que va guanyar una immensa fortuna explotant la seva teoria de que els extraterrestres han vingut a la Terra en temps històrics. Fonamenta la hipòtesi en una sèrie de troballes arqueològiques que només, segons ell, es poden explicar assumint que éssers d’altres mons ens han visitat. En totes les “evidencies” que presenta, Von Danikken ens mostra uns éssers extraterrestres antropomòrfics (dos cames, dos braços, dos ulls frontals, una boca, etc.). No entrarem en altres detalls, que no son objecte d’aquest article, però si que m’agradaria comentar que es necessita ser molt arrogant per pensar que per ser intel·ligent s’ha de ser semblant a un ésser humà. Jo més aviat diria que, com espècie, precisament guanyem el record de l’estupidesa perquè som la única espècie sobre la Terra que va camí de la seva auto-extinció. 

Però el senyor Von Danikken sí que la va encertat en una cosa, en el títol d’un dels seus llibres: “Retorn a les estrelles”. Si be ell espera que l’esser humà “torni” a les estrelles en persona perquè suposa que la civilització te un origen extraterrestre, jo crec que el veritable retorn esdevindrà quan Gaia (veure entrada III: Gaia, la nostra llar) retorni a l’espai interestel·lar el material de que està formada.

El temps de vida d’una persona és irrellevant en comparació amb la durada de la majoria d’esdeveniments còsmics. Per tant no ens hauria de preocupar massa que dins de 7,500 milions d’anys el Sol es transformi en una estrella gegant vermella i engoleixi la Terra deixant-la completament socarrimada. I tampoc serà massa problema per a nosaltres que uns milers de milions d’anys desprès la Via Làctia es fusioni amb Andròmeda (quin espectacle, per al qui ho pugui veure!).

Mentrestant ens podem preguntar, com és que el Sol, que ens ha donat la vida, també acabarà amb la Terra?. Això es el destí inevitable de la vida de la nostra pròpia estrella. La formació i la evolució de les estrelles es molt complicada i no entrarem en massa detalls (si en voleu de detalls mireu http://ca.wikipedia.org/wiki/Evoluci%C3%B3_estel%C2%B7lar). Però parlarem una mica de la formació del Sistema Solar i de la previsible evolució del Sol.

Es creu que el Sistema Solar es va crear fa 4,600 milions d’anys per el col·lapse d’una nebulosa formada per restes d’estrelles precedents. Una part immensa d’aquest matèria, principalment hidrogen i heli es va agrupar per a formar el Sol, mentre una part molt més petita de la pols de la nebulosa, que contenia molts àtoms pesants com ara carboni, ferro, sodi, etc., es va quedar orbitant el Sol formant discs planetaris. Recentment, per medi del radiotelescopi ALMA s’ha aconseguit la imatge espectacular d’un sistema planetari en formació (veure a l’esquerra) que dona una idea molt aproximada d’aquella etapa primigènia. En una següent etapa, els discs planetaris van anar compactant-se en roques dites planetoides. Els planetoides es van anar també agregant, formant esferes cada cop més denses, fins a formar els planetes. El cinturó d’asteroides entre la Mart i Júpiter vindria a ser un planeta que no es va arribar a formar.

El Sol és una estrella relativament jove que anirà incrementant la seva brillantor per uns quants milers de milions d’anys. Com dèiem abans, d’aquí a 5,700 milions d’anys, el Sol expandirà la seva corona per convertir-se en una gegant roja. En aquesta època la Terra serà una bola incandescent o s'haurà evaporat, però potser a Plutó es donin les condicions per formar vida. També seria irònic que desprès de rebaixar Plutò a la categoria de “planetoide” resultés ser el darrer reducte de vida intel·ligent en el Sistema Solar. Després d’uns centenars de milions d’anys el Sol anirà expulsant les seves capes exteriors i iniciarà una etapa de implosió, de contracció. El Sol anirà fent-se cada cop més petit i més dens fins convertir-se en una nana blanca, i quan esgoti completament la seva energia, el carboni del seu nucli potser el convertirà en una mena de diamant gegant. Esgarrifa pensar en aquest Sol en termes de quilats!. La Terra, probablement vaporitzada, anirà a formar part d’una nova nebulosa per a crear un nou sistema planetari.

Ja fa bastants anys que se sap que hi ha altres sistemes planetaris. Els sistemes planetaris extrasolars detectats ja s’apropen al miler. Fins i tot, la comprovació indirecte de planetes extrasolars està a l’abast d’astrònoms afeccionats. La existència de sistemes planetaris més enllà del Sistema Solar obre la porta al descobriment de planetes similars a la Terra on s’hi hagi desenvolupat vida. Busquem vida més enllà i, a ser possible, vida intel·ligent, possiblement com a desfogament inconscient de la frustració que ens causa constatar la manca de vida intel·ligent en el nostre propi planeta. S’ha dit que no hi senyals de intel·ligència extraterrestre perquè qualsevol civilització prou avançada tecnològicament s’autodestrueix abans d’assolir el viatge interestel·lar. Vull creure que això no és així, i que algun dia algú ens visiti, ni que sigui per demostrar la falsedat d’aquest visió perversa (també hi ha qui diu que la demostració de que hi ha intel·ligència extraterrestre és precisament el fet de que no ens han visitat...).

I aquí tanquem aquest cicle còsmic. Som pols d’estrelles, i el nostre destí és a les estrelles. M’agradaria pensar que també la nostra consciència anirà a les estrelles, como insinuava Arthur C. Clarke en “2001, una odissea en l’espai”. Però, al cap i a la fi, si no ens preocupa el més mínim on coi estava la nostra consciència abans de néixer, perquè ens ha d’amoïnar on anirà a parar quan finalitzi el nostre temps?. Altres coses ens haurien d’amoïnar més...


Tenim molta feina. Vivim en préstec. La pols de que estem fets és un préstec que hem de tornar a les estrelles. El medi ambient i la cultura son préstecs que hem de tornar als nostres fills. La nostra consciència és un préstec que hem tornar al cosmos (suposo...). Com diria Gandalf: “Aprofita el temps que t’ha estat concedit” i torna tots els préstecs de la millor manera possible.

dimecres, 13 de maig de 2015

Pols d’estrelles (III). Gaia, el nostre vehicle i la nostra llar.

Realment, els països auto-denominats desenvolupats (entenent per “desenvolupat” al que te el producte interior brut -PIB- més elevat....) estan obsessionats en gastar el que no tenen per enviar artefactes que millorin la nostre comprensió dels astres que hi ha en el Sistema Solar. Això estaria molt be si, en paral·lel, tinguéssim un bon coneixement del planeta Terra i tinguéssim clar què hem de fer per conservar-lo. Per posar un exemple, és com si jo tingués un gran interès per conèixer com és i com funciona l’Audi 6 del veí, que no m’ha de portar enlloc, i en canvi tingués fet un desastre el meu Fiat Punto, que m’ha de portar cada dia al treball. No és que estigui en contra de l’avenç de la ciència (només faltaria), és que de vegades tinc dubtes de que la ciència avanci en la direcció del tot adequada.

Imaginem que, per teletransportació, anem a Lluna ara mateix i mirem en direcció a la Terra. Veurem més o menys això (cortesia de http://www.scientificamerican.com/slideshow/earth-from-space/):


És un planeta on predomina el color blau, reflectit pels oceans, i el blanc dels núvols. No és tan maco com Saturn ni tant esplèndid com Júpiter, però és el nostre planeta. Jo, que he vist amb el telescopi tant Saturn com Júpiter (veure imatge de Júpiter feta amb el meu modest telescopi), que no donaria per veure personalment la Terra con mostra la imatge. És la nostra llar i, alhora, el nostre vehicle.

La Terra es va formar com a un cos esfèric més o menys sòlid fa uns 4,700,000,000 d’anys (només). Però, fa 4,500 milions d’anys, una roca enorme va col·lisionar catastròficament i d’aquest impacte gegantí va sorgir la Lluna. Els dos cossos van restar lligats gravitatòriament per sempre i, molt poc a poc, van anar adquirint la forma que ara tenen. La presencia d’aigua en estat líquid van constituir el medi on es van formar molècules amb àtoms de carboni, cada cop més complexes (molècules orgàniques). Es possible que aquest procés s’estigui donant ara mateix en les profunditats d’Encelado, un dels satèl·lits de Saturn. Les molècules orgàniques es van fer més i més complexes fins que van aconseguir una fita increïble: reproduir-se. La reproducció d’estructures complexes formades per molècules orgàniques es tan extremadament complicada que, fins ara, no ha estat possible fer-ho en un laboratori (la reproducció entre els éssers humans és més fàcil i mes agradable, però no te tant d’interès científic). L’home ha inventat les maneres més variades d’acabar amb un altre ésser viu, però no ha estat capaç de formar-ne cap de nou en base molècules orgàniques. Ni un trist virus, que es tan senzill que encara es dubte de que sigui un organisme viu.

La propera fita essencial en la vida va ser quan uns microorganismes van aprofitar la energia de la llum per obtenir el carboni com a material de construcció: la fotosíntesi. La (aleshores) mala noticia és que es desprenia oxigen com a residu. I va ser un problema per a molts organismes per als qui l’oxigen, un oxidant potentíssim, era pur verí. Però gràcies a la fotosíntesi la vida vegetal va poblar la terra seca i va permetre la aparició d’éssers que van ser capaços d’aprofitar l’oxigen com a medi per “cremar” carboni, i així obtenir energia en el procés que anomenem respiració. Els cucs aquàtics van donar lloc als peixos, els peixos als rèptils, els rèptils terrestres als mamífers. Dins els mamífers va aparèixer l’espècie humana, i entre l’espècie humana et trobes tu, apreciat lector/lectora. La seqüencia de successos que permeten que llegeixis aquestes lletres es tan summament complicada que en hi ha que encara no s’ho creuen, i pensen que és molt més senzill suposar que tot va ser creat d’una tacada i d’acord amb un disseny pre-definit.

I ja hem arribat al moment present.

El químic James Lovelock va plantejar la Hipòtesi de Gaia, que postula que el clima, la vida i la geologia actuen de forma conjunta i s’autoregulen tendint a l’equilibri. Gaia és, per tant, un superorganisme format per el planeta en sí i per la fina pell de vida que el recobreix, i que anomenem biosfera. No oblidem que tots formem part de Gaia, perquè ningú vindrà de fora a recordar-nos-ho.

Tenim la tendència a dir que l’ésser humà acabarà amb el planeta. Res més lluny de la realitat. L’ésser humà acabarà amb ell mateix en una mena de suïcidi col·lectiu global, arrossegant, sense cap mirament, a moltes altres especies. Però Gaia s’autoregula. Fa 480 milions d’anys, es va donar la gran extinció del  Cambriá. En aquesta extinció es calcula que van desaparèixer un 95% d’espècies. Els científics ho atribueixen a que va haver un període de gran activitat volcànica que incrementà moltíssim el diòxid de carboni atmosfèric. Aquest diòxid de carboni, al diluir-se en l’aigua dels oceans per formar àcid carbònic, va incrementar l’acidesa de les aigües. I com que els oceans, en aquella època, eren el medi de cultiu de quasi totes les formes de vida, la majoria d’espècies es varen extingir. La majoria, no totes. Perquè, com va dir Ian Malcom a Jurassic Park, “la vida s’obre camí”. A partir dels pocs organismes que restaren,  Gaia es va repoblar de nou. La activitat humana, entre d’altres coses, està reproduint les condicions de la gran extinció del Càmbric. Quan els oceans siguin incompatibles amb la vida que coneixem degut a l’increment de diòxid de carboni (per la combustió de combustibles fòssils, no per l’erupció de volcans!) i la superpoblació humana hagi acabat amb tots els recursos naturals, ens anirem, com espècie, a fer punyetes. Però Gaia perdurarà perquè “la vida s’obre camí”. I ja no hi serem per a veure-ho...

Imatges impactants de l’acció de l’esser humà en el planeta es poden veure a http://climate.nasa.gov/state_of_flux#Qori-Kalis-930px-80-v2.jpg.


En la propera (i última) entrega us oferiré una filosofada sobre el que ens espera.

diumenge, 26 d’abril de 2015

Pols d’estrelles (II). En una galàxia molt, molt, llunyana...

L’objecte que mostra la figura superior, en tota la seva grandiositat, és M51 (Whirpool, el remolí en anglès) en una imatge obtinguda pel telescopi Hubble.

Whirpool és en realitat la galàxia gran M51A (NGC 5194), que es troba en col·lisió amb la galàxia més petita M51B (NGC 5195). M51 es troba a la petita constel·lació dels llebres (Canis venatici) aparentment a prop de l’estrella Alkaid de la constel·lació de l’ossa major. La bellesa i l’interès de l’objecte és justament que son dues galàxies en col·lisió, essent l’únic objecte d’aquest tipus que pot ser observat amb un telescopi petit d’afeccionat. Això no vol dir en realitat que les estrelles que formen les dues galàxies xoquin realment, perquè les distancies entre estrelles son immenses. La col·lisió implica la interacció gravitatòria entre els astres que conformen els dos objectes, al llarg de milions anys. El final d’aquesta fusió (més que col·lisió) pot ser la distorsió dels dos objectes vers la formació d’un objecte molt més massiu, de forma irregular. En el cas de M51, la forma de les dues galàxies encara es pot diferenciar (una espiral i l’altre ovalada), però en moltes altres galàxies només la modelització amb potents superordinadors (com ara el MareNostrum de Sant Cugat del Vallès)        s’ha pogut esbrinar la natura de les dues galàxies inicials. La imatge de la col·lisió que veiem en M51 es va produir fa 23 milions d’anys, que és el que tarda la llum de M51 en arribar a la Terra (veure simulació per ordinador a https://www.youtube.com/watch?v=H5KXl4YORYo).

El Sistema Solar es troba en el braç d’una galàxia espiral anomenada Via Làctia (com suposo que ja sabreu). Una part de la Via Làctia es pot veure fàcilment en una nit clara i sense lluna. Com és natural, no hi imatges de la Via Làctia completa i encara avui hi ha debat sobre si la nostra galàxia té dos o quatre braços. El que sí està clar és que al mig hi ha un forat negre, un objecte extraordinari que comentaré en una altra entrada.

Els braços de la Via Làctia estan formats per cúmuls d’estrelles i per pols interestel·lar que pot formar nebuloses. Si en una nit clara mireu la constel·lació d’Orio, fixeu-vos en tres estrelles petites que hi ha a sota del cinturó. La del mig la veureu una mica ennuvolada: és la nebulosa d’Orió, o M42. La única nebulosa que es pot veure a ull nu en el nostre hemisferi. Compartint el mateix braç de la Via Làctia es troba el Sistema Solar.

D’on surten doncs els elements que formen el sistema planetari del Sol?. Doncs del pols interestel·lar de les nebuloses, format en l’explosió d’altres estrelles precedents. La nebulosa M42 abans esmentada conté nius d’estrelles. Així, els àtoms que ens formen son els restes d’estrelles que han mort. Som una espècie de deixalles estel·lars, vaja. Una visió més optimista potser seria que els nostres àtoms i molècules son d’un nivell de complexitat molt superior al de la nostra estrella principal, el Sol, que és molt i molt gran però bastant simple i avorrit.


En la propera entrega d’aquesta apassionat sèrie parlaré de la llar que compartim tots nosaltres: la Terra.

divendres, 17 d’abril de 2015

Pols d'estrelles I: L'inici

Declaració d’intencions.

El llenguatge científic està de moda. El llenguatge, no la Ciència, que son coses diferents. Parlen d’”energia quàntica” gent que no te ni idea del concepte de “energia” ni de l’adjectiu “quàntica”. Parlen de ciència extraterrestre, de “energia de l’univers”, del karma. Repudien els aliments transgènics aquells que no saben què és un gen.

No cal imaginar coses ni parlar d’allò que no és coneix amb termes pseudocientífics. La realitat, a la llum de la Ciència, és prou sorprenent i, el que és millor, prou fiable. No en necessitem de miracles ni d’actes de fe. El que necessitem son tres coses: capacitat de fascinació, informació adequada i esperit crític. La capacitat de fascinació per la realitat que ens envolta depèn de la nostra obertura de ment. La informació dependrà tant del nostre interès com dels medis al nostre abast. L’esperit crític vindrà donat per la nostra capacitat per separar certeses (que no veritats, perquè no existeixen) de falsedats.

Amb aquest sèrie de quatre entrades, vull donar unes pinzellades sobre el “perquè de tot plegat” (que diria Kim Monzò), barrejades amb reflexions personals. La finalitat, més enllà de posar negre sobre blanc uns quants pensaments, és demostrar que la pròpia realitat és prou fantàstica com per no necessitar parides pseudo-científiques. També m’agradaria despertar l’interès del lector en uns aspectes que sovint trobem inabastables, en part per culpa dels propis científics.

Ja aviso per endavant que la majoria de les dades que aporto es poden comprovar simplement visitant la Viquipedia i, per això, no dono referències específiques. Pel que fa a les dades, no m’invento res. Pel que fa a les opinions, son discutibles.

L’inici

Com va dir Carl Sagan, som pols d’estrelles. Curiosament, per una vegada i sense que serveixi de precedent, el text bíblic ho va encertar de ple quan afirmà que “de la pols venim (no rieu, sis plau) i a la pols tornarem”. No sabem d’on ve la nostra consciència ni on anirà a parar, si és que va a algun lloc, quan s’acabi el temps d’aqueta etapa que anomenem vida. Però sí que sabem d’on ve el material del que estem fets i quin serà el seu destí final.  Tots els àtoms que constitueixen el vehicle on estem pujats es van formar en el si d’estrelles; es van escampar per l’espai i van formar els éssers vius; i finalment tornaran a l’espai.

Moltes religions, a més de les dites religions del llibre (islamisme, cristianisme i judaisme), comencen el relat de la creació suposant que en l’inici no hi havia res, excepte algun ésser mitològic que ho creà tot. Això no és casual. L’experiència ens diu que per construir alguna cosa necessitem materials i ma d’obra. Podem fer l’exercici intel·lectual de suposar que no hi ha matèria primera  i que aquesta pot ser creada del no res, però ens resulta molt difícil suposar que no hi ha un “constructor inicial”, perquè estem acostumats a entendre la realitat en tant que la observem i interactuem amb ella. Tinguem en compte que no vam ser plenament conscients de la lluna que és un lloc, fins que no vam veure per televisió a Neil Armstrong passejant-s’hi (el meu avi mai va creure que l’home hagués arribat a la Lluna). Per tant, no resulta gens intuïtiu pensar en un univers que s’ha auto-construït. Però la evidència científica fins ara ens diu que és això exactament el que va passar. I fins aquí podem arribar des del punt de vista de la ciència. El que hi havia abans de la formació de l’univers entra en el mon de les creences, no de la ciència.

En el principi, per no haver, no hi havia ni principi, perquè com no hi havia espai-temps la causalitat, la relació causa-efecte que fa que unes coses vagin abans en el temps que unes altres, tampoc existia. Així que res, però res de res. I de sobte apareix quelcom, que alguns anomenen “singularitat inicial” per anomenar-lo d’alguna manera, que dona lloc a tot en un procés anomenat big bang. La singularitat dona lloc a l’espai i al temps, i de la “energia del vuit” (un concepte dels físics teòrics, que ni ells mateixos entenen), començà a sorgir la matèria, primer les partícules subatòmiques i desprès els àtoms d’hidrogen.

Darrerament es creu que de l’energia del vuit prové l’anomenada “energia obscura” (anomenada així no perquè sigui fosca, si no perquè no es pot detectar). Els astrofísics admeten sense problema que no saben què és l’energia obscura. A diferencia de molts xerraires assidus a shows televisius de matinada, que ho saben tot de tot, la ciència por admetre sense cap vergonya, no sols que ens queda molt per conèixer, si no que mai (per definició) tindrem tot el coneixement.

Pobre del que ho sap tot, perquè no aprendrà res més (la frase és meva, però no te copyright).

Els primers àtoms es formen desprès d’uns 380,000 anys del big bang (any més, any menys...) un període molt curt de temps si considerem l’edat total estimada de l’univers en 13,700,000,000 d’anys

Cent milions d’anys desprès del big bang, la primera estrella va començar a brillar.

Les estrelles primigènies es van formar per agregació d’àtoms de hidrogen. Però, si l’hidrogen es fred i no emet llum, com és que les estrelles brillen? Doncs per la mateixa raó que la bomba d’hidrogen explota: la fusió de dos àtoms d’hidrogen per a formar un àtom de heli desprèn energia en forma de calor i de llum. Quan en les estrelles els àtoms d’hidrogen s’apropen atrets per la seva força de la gravetat, arriba un moment en que es troben tant junts que arriben a fusionar-se per formar heli, amb despreniment d’una gran quantitat d’energia (quan dos éssers humans s’ajunten molt, de vegades també es fusionen i desprenen energia, però sortosament no exploten). El Sol és una estrella relativament jove. La llum i el calor que rebem son generades per les reaccions de fusió de l’hidrogen. La reacció termonuclear de fusió del hidrogen es una forma relativament neta d’obtenir energia de forma artificial, però és tan potent que, fins ara, només ha servit per a la fabricació de la bomba H. L’apropament de l’hidrogen perquè es fusioni requereix tanta energia que en la bomba de hidrogen fa falta una petita bomba atòmica de fissió per iniciar la reacció. Si es tracta d’aniquilar un país, això no és cap inconvenient; però en usos pacífics, que exploti la planta generadora d’energia pot ser un problema. Diversos experiments intenten iniciar controladament la reacció de fusió amb feixos de llum làser (projectes Tokamak, dels USA, i ITER, europeu), però encara queden anys d’investigació.

He dit que les estrelles es formen per agregació de matèria inter-estel·lar. Aquestes agregacions es donen en l’àmbit d’estructures enormes anomenades galàxies. En moltes zones de les galàxies el gas inter-estel·lar forma grumolls que son els nius de les estrelles.

A la figura de l’esquerra, al centre de la imatge, es veu l’objecte anomenat M51, format per dues galàxies en col·lisió, M51A i M51B, amb l’aspecte que te amb un telescopi petit com el meu (un reflector Newton de 152 mm d’apertura i 750 mm de focal), tot i que la foto no és meva. La galàxia principal (M51A) es anomenada Whirpool (“remolí” en anglès) per raons que s’entendran molt be en la propera entrada. M51 és l’objecte d’espai profund més estudiat i fotografiat després de M42 (Nebulosa d’Orió) i M31 (galàxia Andrómeda). Es un bon exemple de galàxia i la trobo particularment interessant per dos motius.

El primer motiu pel que trobo M51 fascinant és completament acientífic (jo diria més aviat romàntic). La figura mostra dos taquetes blanquinoses a penes visibles, però cal pensar que M51 està a uns 23 milions d’anys llum de la Terra. Es dir que quan jo observo aquestes dues febles taquetes amb el meu modest telescopi, a les meves retines arriba directament, sense intermediaris, una llum que fa 23 milions d’anys que va partir de Whirpool. Quan aquesta llum va sortir de Whirpool només rèptils i petits mamífers s’arrossegaven per la Terra i l’espècie humana no era ni un projecte. I nosaltres estem ara i aquí per veure-la. La reflexió no és trivial. Només un univers amb unes determinades lleis que han permès l’existència de l’espècie humana en general, i de mi mateix en particular, a fet possible que jo vegi Whirpool . Pensar amb això em fa a la vegada molt gran i minúscul. Molt gran perquè si miro M51 és perquè estic aquí per a mirar-ho i jo soc el protagonista d’aquest moment tan especial. Hi minúscul perquè jo, la Terra, el Sistema Solar i la mateixa Via Làctia som com petites merdetes vagant per un cosmos immens, que no entenem ni entendrem mai del tot (be, això de petita merdeta ho dic per a mi, que ningú s’ofengui).

Com ens deia un estimat professor de zoologia en la meva època d’estudiant “maravíllense ustedes observando la naturaleza”.  El dia que l’esser humà deixi de meravellar-se amb la natura, haurà perdut una de les seves principals raons d’existir.


El segon motiu perquè trobo M51 molt interessant l’exposaré en la propera entrada, per a no cansar i per a mantenir la tensió dramàtica del to be continued...